He acabat la primera llarga meitat del llibre L’infinit dins d’un jonc, d’Irene Vallejo, els Reis que em va fer la Isabel Garro, perquè “prediques persistenht –em diu en la dedicatòria- el valor de la paraula escrita”. I no l’hauria pogut encertat millor, la tria. De fa molts anys, des que me’n vaig adonar, sento una profunda admiració per la paraula i aquest llibre en narra com els humans l’hem pogut fixar i salvar.

Durant molts anys, explica l’autora, la paraula es va salvar a través dels rapsodes, dels poetes itinerants que recorrien els pobles recitant de memòria uns poemes que contenien la història i les ensenyances heretades d’antic. Homer, que a la Ilíada i a l’Odissea reprodueix més d’una intervenció d’aedes grecs, parla de les paraules alades, que són com un buf que surt de la boca, vola uns instants i desapareix. Irene Vallejo en les primeres dues-centes pàgines narra el llarg procés que experimentà la paraula fins a ser apressada físicament, mitjançant signes gravats; primer en pedres, després en tauletes de fang, més tard en fulls fets a partir dels joncs de papir, superats a Pèrgam amb l’ús de pell d’animals, un mitjà més resistent que el papir.

El problema era com conservar els llibres, que a més de ser delicats, en fer-los un a un eren rars i difícils de trobar. La resposta va ser la creació de la biblioteca d’Alexandria, que Ptolomeu fundà quan esdevingué rei d’Alexandria, un cop que morí Alexandre Magne i l’imperi que havia creat es repartí entre els seus generals. D’origrn grec, Ptolomeu, rivalitzant amb Atenes, va decidir adquirir, fins i tot militarment, un exemplar de tots els llibres existents, fos en tauletes, o en rotlles de papir o en pergamí. Com a bon fill de la Grècia de Pèricles, i com a company de l’ambiciós Alexandre que se sentia “ciutadà de tota la Terra”, va voler apoderar-se de la saviesa, que es reclou en els llibres.

Llegir. Escriure… ¿Hi ha res més ric que els llibres?