Diuen els metges que la pandèmia no només afecta la salud corporal sinó també la mental i l’emocional. I sí, algun cop també jo he sentit com un cansament emocional, i he estat una bona estona sense fer res. Però em dura poc perquè tinc a la vista el Llibre de Les Hores, l’Atlas de Geografia, el poeta Auziàs March, que m’esperen… i el dietari, on tinc anotades les coses que he decidit fer. Són com els fustots que un nàfrag veu a prop, als quals s’agafa per no morir ofegat.  Lectures, estones de música, dibuixar, pintar; veure alguna pel·lícula i escriure al blog. Hi ha, a més, el telèfon i el whatsapp amb els amics i amigues, també confinats. I com un antídot eficacíssim, la caminada del matí dels dissabtes.

Solc anar a Montigalà i al parc fluvial del Besòs. Ahir vaig triar el riu. Durant la nit havia plogut i a Santa Coloma el riu baixava pleníssim, ocupant, a primera hora, tota la llera. Quan hi vaig ser l’aigua  ja s’havia ajustat al seu llit, però en baixava molta, de pressa i fent moltes onades. ¡Com he disfrutat, veient tanta aigua i tan revoltada! No hi havia cap gavina, ni  cap aneguet, ni hi he vist cap ocell. Avui els elements primordials del paisatge eren els protagonistes absoluts, l’aigua, la llera verdíssima, i el sol, amb el seu joc de llum i ombres.

M’ha cridat l’atenció un home suposo subsaharià que, dret, mirant en direcció al sol, cantava cridant una mena de salmòdia, similar a la que el pakistaní del meu colmado fa sonar per l’altaveu. Un dia li vaig preguntar què era aquella música monòtona i com estripada i em va contestar que era una pregària. L’home que he vist al riu, ¿estava pregant? Llavors m’ha vingut a la ment el que va dir el teòleg-cosmòleg Theillard de Chardin després d’haver dedicat tota la vida a l’estudi del desert del Sàhara, que, contemplant la Terra, havia sentit l’Himne de l’Univers. Un himne al qual l’home que he vist al riu sens dubte s’hi unia.  Almenys és el que jo he pensat.

En arribar a casa vaig comprar una botella de xampany per acompanyar els torrons que m’havien portat. Confinat, ¡però amb el goig de viure!