L’escandalera que l’aprovació d’un primer grau de l’eutanàsia està provocant, especialment en les files catòliques, m’ha recordat quan anys enrere, quan m’encarregava del full parroquial, en l’última pàgina del que es repartí el novembre de 2014 vam publicar un escrit que es feia ressò de l’opció de morir, que havia pres la jove Brittany Maynard, afectada d’un càncer cerebral, incurable. Acabava l’articlet dient: “¿Què pensar quan una persona, serenament, pensa que la seva vida no mereix ser viscuda perquè creu que ha perdut la qualitat humana, i decideix anar-se’n?”

Hi va haver persones que es van escandalitzar. Una bona religiosa va venir a veure’m i em va dir que havien parlat de l’escrit en la seva comunitat i que els estranyava que donés a entendre que estava a favor de l’eutanàsia. La religiosa em va dir que com podem decidir morir, quan la vida depèn de Déu. La meva resposta va ser una pregunta: si és així, com pot ser que Déu no eviti que un accident automobilístic mati una persona?

En lloc de reaccionar automàticament a partir d’uns principis establerts fa temps ¿per què no prendre part en la reflexió sobre els grans temes que la humanitat es planteja avui? La reflexió ens fa més humans, més oberts, més intel·ligents i més lliures. I en aquest tema ens portaria a una visió de Déu –i de la religió– menys mecanicista, menys màgica. Si l’home i la dona són obra de Déu i som l’ésser que per la seva perfecció més s’acosta a Déu, la nostra grandesa ¿no és que de la pròpia vida –i de la dels altres– els responsables en som nosaltres?

Brittany de la seva mort en va fer una festa.