El subtítol de Cinc nens és Quan érem petits, que dona a entendre que el llibre és una narració en primera persona, d’uns fets viscuts, i no un estudi històric ni una anàlisi d’unes vides. És un enfilall de records emmarcats en cinc etapes que teixexen a manera d’un conte la narració de la nostra vida, de quan érem infants.

Són cinc capítols. El primer té com a marc la ciutat de Barcelona o, més concrtetament, el pis de la Diagonal. Podria dir-ne l’època feliç, tot i que la mare ja no hi era. El segon capítol és l’evocació dels estiueigs a la torre de Sant Feliu, temps de la descoberta de la natura. El tercer descriu els tres anys durant la guerra civil, quan, sols amb làvia, vivim amb un protagonisme absolut el difícil dia a dia. El quart capítol es concentra en el col·legi, on passem interns l’adolescència i l’aterratge al món “real”, i, el cinquè capítol, evoca els estius a la masia materna, que els cinc sempre hem considerat com la vida al paradís.

No és un llibre que pugui interessar als antropòlegs o als historiadors, l’he escrit pensant en la meva família, en les generacions joves que ens segueixen i que, com les històries que evoca un avi, té el caire d’un conte (mentre l’escrivia més d’un cop pensava en la pel·lícula L’estiu de 1983).

Una història senzilla i amable. La meva; la dels cinc.