Demà, si no hi ha cap contratemps, m’arriben els exemplars del nou llibre que publico, el cinquè de la col·lecció coberta blanca, d’edicions Fòrum-Grama. Un llibre que ha nascut insperadament, com una necessitat que se m’apoderà quan, ara fa sis mesos (¡com corra el temps!), va morir el meu germà Manuel. Amb ell, la “unitat” viscuda tota la vida que ens definia pel fet de ser “cinc”, es dissolia del tot. Ja només quedava jo.

Que el meu germà Manuel es posés malalt ens sotregà a tots, el vèiem tan fort, tan segur, tan “pal de paller” que crèiem que arribaria als cent anys; ell n’estava convençut. La seva mort la vam viure una mica (o molt!) com un conte. Ens deia que emprenia un viatge molt llarg seguint l’ocell blau, que el duia a un lloc desconegut, però molt bonic. Jo –confinat, igual que ell– no podia anar-lo a veure però ens trucàvem i cada dia li enviava un xap, amb alguna foto de la seva vida, que sabia que li agradaria. Ell no es cansava de dir que havia tingut una vida molt bona.

Els fills, els nets, les cunyades, els nebots i renebots que seguien el whtasapp familiar veien les fotos i a través d’elles descobrien moments de la nostra infància. En parlaven amb el Manuel i ens feien preguntes. I va ser quan em vaig adonar que em convertia el l’últim testimoni dels nostres primers anys, i vaig sentir la necessitat de salvaguardar-ne la memòria, abans de desaparèixer.

Un viatge als orígens, llarg, senzill però bonic. Un exercici de memòria i també –sobretot!– d’agraïment pel molt que ens ha donat la vida.

n o t a: havia pensat fer una presentació “familiar” del llibre, oberta també als amics i amigues, però amb la pandèmia no la podem muntar, com ja em passà amb el llibre Laetus dies hic. Amb tot miraré la forma de facilitar-ne la recepció a les persones que en puguin estar interessades. Si Déu vol, demà tornaré a dedicar la glosa al llibre i espero que pugui comunicar com es podrà tenir.