‘Intel·lectus apretatus…’

He estat una estona descansant en la placeta del costat del CAP del barri italià (o Llatí), he entretingut veient les evolucions de les diferents colles de nens i nenes, mentre les sevs mares i algun pare la feien petar. No paraven. Hi havia un grupet de quatre i de vegades cins i sis nens i dues nenes, que em tenien meravellat. Corrien i saltaven d’un muret a l’altre passant de la part alta a la baix i al revés, amb una agilitat i rapidesa envejables..

Si els pares haguessin estat atents haurien patit. O potser ja hi estan acostumats. Jo pensava que si hagués sortit amb les criatures hauria estat patint tots l’estona. M’admirava la llestesa i desinvoltura dels nanos, o la condícia que tres d’ells posaven per enfilarse en la coberta d’una lluerna, la fluidesa amb la que baixaven…

He pensat en la dita macarrònica dels antics, que més d’un cop un professor del seminari ens repetia, instant-nos a no desanimar-nos quan un tema no l’enteníem. “Intellectus apretatus –ens deia– discurrit“. És quan et trobes en un atzacac que se t’encén la llum.

M´ho he aplicat a mi i, sense esperar que els de TAU em tornin l’ordinador arreglat, escudrinyant l’oblidat Picassa ha aconseguit penja la glosa d’avui.

Sigues el primer en comentar on "‘Intel·lectus apretatus…’"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*