Maria

Margherita Caruso, rara fotografia en color de la intèrpret de Maria quan era jove

La pel·lícula L’evangeli de sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini reflectia molt bé l’any 1964 la manera diferent de veure Jesús i la Mare de Déu, que començava a produir-se aquells anys. Pasolini no era creient, s’afirmava ateu, i va sorprendre que dediqués un film a Jesucrist. El mateix Irozqui –militant comunista– quan el cineasta li proposà ser-ne el protagonista la primera reacció va ser engegar-lo a pastar fang. Pasolini, que com sempre vivia amb l’ànima estripada, veia en el Jesús de sant Mateu l’home bo, l’home íntegre; i, sobretot, l’home pròxim.

L’home! I en la Mare e Déu hi veia la dona!, la mare del Jesús real. Tant és així que en les escenes finals, quan Maria ja és vella, el paper de la Verge el donà a la seva pròpia mare.

Jo sempre he tingut devoció a la Mare de Déu. Quan estudiava a la Universitat cada matí, abans d’anar a la Facultat baixava fins al col·legi dels jesuïtes del carrer Casp, per oir missa a la capella de la Verge. Aquells anys en tenia una visió molt religiosa, molt sobrenatural. Però a mesura que he anat descobrint que la fe és trobar el besllum de Déu a la terra i, particularment en la gent, Maria la sento més pròxima.

I no em fa nosa la mitificació que n’ha fet el poble. A una mare—i més si és la de Jesús amic—, tots els elogis li escauen.

Sigues el primer en comentar on "Maria"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*