Vaig veure ahir la pel·lícula L’aparició: la història d’una nena que diu que estant dalt l’ermita del poble se li va aparèixer la Mare de Déu. La notícia s’escampa de seguida i el poble es converteix en la meta de milers de pelegrins, que hi van, atrets pel miracle. El fet concret del film és una ficció, ni la nena ni el fet “aquest” són reals, però més d’una aparició ha estat acceptada per l’Església, com les de Lourdes i Fàtima.

M’ha semblat molt interessant perquè agafa el moment que la Santa Seu crea una comissió per veure si el fet ofereix prou garanties per acceptar-ne la realitat; una investigació que gira principalment en la protagonista, en aquest cas una nena de quinze anys. La trama es desenrotlla de manera molt respectuosa i interessant. La nena, ¿és de fiar? ¿És equànime? Com ha estat la seva infància? La pel·lícula acaba sense un dictamen clar.  La nena apareix més aviat com víctima del sistema eclesiàstic i de l’exacerbada i simplona pietat de la gent.

Potser és millor que et quedi el dubte i que més que l’aparició, es subratlli el fet que en la persona humana hi ha la necessitat de creure en el més enllà, que és el que es reflecteix en el periodista que investiga el cas; apartat i fins renyit amb el rector que sustenta el muntatge religiós que s’origina entorn del suposat miracle, acaba identificant-se amb la nena.

Avui em limito a apuntar el tema. M’agradarà estendre-m’hi més; un altre dia hi tornaré.

Avui es publica la glosa d’ahir, que per defecte de sincronització no va sortir a temps. Demá intentaré que sorti a l’hora preestablerta.