Trobo horrorós que als nostres presos i preses polítics se’ls hagi retirat el tercer grau, concedit als tres anys d’encarcerament!, per una decisió política i no judicial, contradient les normes vigents. Del govern espanyol no m’estranya que no faci res per acabar amb l’escandalós tracte donat als polítics independentistes.
El que sí que em sorprèn, i rebel·la, és que hi hagi encara persones independentistes i partits que també se’n diuen, que continuïn donant suport al govern espanyol, somiant que dialogant-hi (!) ens donaran la independència. Ens acusen als qui defensem la desobediència i l’enfrontament no violent amb Espanya de viure penjats d’un realisme màgic, quan el que defensem és que, a través d’accions reals –i no màgiques—, creem un malestar prou gran com perquè Europa hi hagi d’intervenir, obligant el govern espanyol a dialogar amb Catalunya.
I no entenc la passivitat del govern català. ¿Per què entomar amb actitud rendida la salvatjada de l’estat espanyol?¿No tenim les claus de la presó?¿Tant costa obrir-ne les reixes i que els nostres presoners surtin? Darrere l’escàndol hi estaríem les moltíssimes persones que l’1 d’Ocubre vam votar. El desordre, el tumult originat seria tan colossal, que faria que el “problema” català es convertís en un afer europeu.
Que no en em parlin de possibilisme. Com escrigué Salvador Espriu, “res no podrem fer si no som”!
Sr. Manuel P. Sayrach, el que vostè proposa és un camí que portaria més liders a la presó, i més dolor per a més famílies. I perquè Europa intervingués haurien d’haver morts, si no mai ho farà, i ni així es garantia. Només li pregunto: és un preu que els independentistes estan dispossats a pagar? I si comencem amb uns quants morts i acabem amb una guerra civil li semblarà un preu assequible? No li sembla una mica absurda “la guerra dels llaços” que ja vam tenir. Anar cap aquests extrems un altre cop no ens portaria res de bo.
Per vostè el poble català està sotmès pero l’altra meitat dels catalans que tenim llaços familiars amb la resta de España no ens sentim en absolut oprimits per la mateixa España que vostès avorreixen? No li dic que tot sigui perfecte. Es evident que hi han coses millorables amb la resta de España, però com les reclama qualsevol altra comunitat autònoma-país, o el que diables siguem. La il·lusió que li ha generat el “Procés constituent” podrien emprar-la en canviar el que no els agrada de España, que segurament seria molt més efectiu.
Entenc el seu sentiment de pertinença a una Terra, és un sentiment compartit per molts catalans, però els independentistes també haurien d’entendre que hi ha molts altres catalans que no compartim aquest sentiment, i que això és igual de legítim. “Els altres catalans” tenim també un sentiment de pertinença a un poble que es España, dins del que conviu en pau Catalunya, de la mateixa manera que Barcelona hi és dins de Catalunya, i no hi hagi de renunciar a cap de les dues. Una Catalunya agermanada amb la resta de regions de l’Estat però a diferencia del que vostè creu: no totalment sobirana. Perquè si Catalunya té dret a decidir, llavors vol dir que no el té España, i com totes dues afirmacions es contraposen, les dues alhora no poden ser possibles en la seva totalitat. Així que és millor que aprenguem a conviure uns i altres, i que no ens estiguem barallant-nos any rere any en un procés que no porta enlloc.
Té tot el dret a lluitar pels seus ideals, però potser estaria bé que els independentistes comencessin a pensar a que l’altra meitat dels catalans (menys o més, però això no crec que sigui gaire important) pensem totalment diferent. I que aquesta lluita entre nosaltres ens porta un carreró sense sortida; a una confrontació que fins ara dubto que hi hagi portat res de bo, a part de cansament i frustració. I de la mateixa manera potser el major dolor que ens ha portat el procés es el de les famílies dels líders independentistes empresonats que van decidir saltar-se unes resolucions judicials que creien injustes, pero que molts en canvi si que respectàvem, i que això ha tingut les conseqüències que ha tingut.
Moltes vegades he passat prop de la tomba a Montjuïc de la seva família, i sempre penso en el gran geni que va ser el seu pare (i penso que no se li ha reconegut tal com mereixia). Penso en l’amor intens del seu pare cap a la seva mare, i el dur que devia ser per a vostè i els seus germans aquestes prematures absències. Però és millor perdonar certes coses i de la mateixa manera cultivar sempre l’amor entre persones, e igualment l’amor entre pobles germans que no queixar-se dia si dia també per les bretxes que ens separen. El temps passa i crec que en algunes coses és millor passar pàgina i mirar cap endavant. L’Espanya franquista en què vostè creu que viu fa molt de temps que va deixar d’existir (encara que hi hagi gent dins que segueixi defensant una ideología no massa diferent).
Però sincerament crec que arribarem molt més lluny si els catalans deixem de banda la lluita històrica-identitària (en la qual dubto que ens posem d’acord) i ens centrem en intentar fer la lluita contra les desigualtats que si que ens uneix.
Espero no haver-li molestat massa amb les meves paraules, i ja sé que no tinc cap dret per a escriure-les aquí. Però he llegit aquest escrit seu i algún altre sobre aquest tema, i aquesta confrontació que sento al llegir-li em fa aflorar uns tipus de sentiments que jo al menys no es dels que jo al menys em senti més orgullós.
Vagi amb déu i cuidis, sobretot en aquests mals temps pandèmics.
Dani S.
Dani, moltes gràcies pel seu comentari (una mica massa llag, no?) Per dir-li alguna cosa em caldrà una mica de temps i més espai que el d’una simple nota. Miraré a veure si demà li puc dedicar la glosa. Una salutació molt cordial!