Les notícies d’ahir sobre la pandèmia són alarmants, el nombre d’infectats puja i es tem que amb la mica de desescalada d’aquests dies la corba s’enfili encara més. El govern i els metges aixequen l’alarma. No sé ara quin doctor era que va dir que els restaurants i els bars no s’haurien d’obrir i no perquè aquests “llocs” siguin perillosos, sinó que ho és la mobilitat de la gent, el confluir grups de persones al carrer. I afegeixen que el que seria correcte seria decretar un confinament estricte, disposició que no es pren perquè això requeriria donar un ajut econòmic als locals (que no es pot, perquè el país és pobre) que, amb el tancament, s’enfonsen.

En contrast amb aquest panorama la televisió ens va mostrar la corrua de cotxes de les persones que s’afanyaven a sortir de Barcelona abans que en ser les 10 del vespre ja no podrien anar a les segones residències. ¿Com és possible tanta inconsciència, és més, tan poc civisme i tan poca solidaritat?

A mi em decep molt. De vegades, sovint! miro amb goig el comportament de moltes persones, com quan es fa la marató, o la recapte d’aliments… Llavors, amb el foraster dic “sou molt bona gent”. Però és allò que les vessants del bé i del mal estan molt juntes i que tan prompte som bons com podem ser dolents. Igual que en el caminar i en tot el que costa, cal molt entrenament; el civisme exigeix també una educació forta i intensa i il·lusionant, com ho l’esport.

És un dels objectus que, passada la pandèmia, haurem de perseguir: fer que el civisme sigui un desl principals valors de tot ciutadà.