En rebre l’últim número de la revista el Pregó  m’assabento que el dia del meu aniversari moria mossèn Josep Cardús. Vam coincidir al seminari però ell, tot i ser més jove, anava uns cursos anteriors al meu, amb els quals teníem escassa relació; va ser anys després, que el vaig conèixer i que ens vam fer amic. Jo preparava el llibre de les Santes Colomes catalanes, i vaig anar a Marata, que té la parròquia dedicada a la màrtir de Sens.

Em va caura molt bé, el mossèn, després hi vaig tornar més d’un cop a veure’l i confesso que em feia enveja, això de ser rector d’un poble petit, d’un poble bonic i en plena natura. Cardús n’estava molt content. Hi ha estat una pila d’anys! Em parlà del goig que sentia de ser com un més del poble i on podia viure de ple la pastoral com un lliurament a la gent. Es guiava seguint la sentència de Jesús que va dir que “tot el que feu per als altres a mi m’ho feu”, i, seguint el lema del canonge González Díaz “Creer es coprometerse“, creia que Dèu no és a l’entorn del temple sinó on es troben les persones.

M’ha sabut greu no haver-lo pogut veure, volia tornar a Marata i parlar amb ell. Ell, al revés que jo, m’havia dit que ens envejava a nosaltres, els capellans que ens trobàvem dins del difícil món de llocs com Santa Coloma, on la lluita per fer una societat millor li semblava que era més decissiva. Però no hauria canviat, com jo tampoc he canviat mai. En ell jo veia la bonica imatge de l’Eglésia, identificada amb la gent.

Una presència humil i senzilla, enriquidora, imatge de Jesús tot amor als altres i testimoni vivent de la presència oculta de Déu.

En record del mossèn amic reprodueixo l’escrit sobre el poble de Marata,publicat en el meu llibre de Santa Coloma a Catalunya.

L ’església de Santa Coloma de Marata es va construir l’any 1085 en un lloc ja esmentat el 940. Al redós de l’església es va anar formant una població rural disseminada, que és la que ha perdurat fins avui. El paisatge és el típic del Vallès, obert, ondulat, amb els camps dedicats als cereals i amb clapes de boscos de pins.

L’església és un edifici de formes irregulars, resultat de la superposició de diversos cossos de manera que ara, per damunt de la coberta de l’acurat absis en pur estil llombard, s’esglaonen tres teulades més, cada una més alta que l’altra. Consta de tres naus, encara que originàriament en tenia només una. El més remarcable és la presència de deu sitges al subsòl de la nau central, de les que se n’ha discutit l’origen, que podria ser d’època romana. Haurien format part del graner d’una vil·la que es podria identificar amb el mas de la Torrassa, situat pocs metres més amunt de l’església. De ser cert l’origen romà de les sitges, l’església de Marata seria un exemple de l’aprofitament de les vil·les que fia l’Església per al culte , durant l’alta edat mitjana en l’evangelització de la ruralia.

No hi ha acord sobre l’origen del nom de Marata. Segons Josep Cardús, rector de Santa Coloma de Marata, vindria del llatí, opinió que Joan Coromines rebat contundentment perquè creu que ve de l’àrab. Recentment (L’Atzavara, full parroquial de Marata) Cardús referma la seva opinió i aporta, com argument, l’origen del nom de les set poblacions italianes que es diuen Macerata, nom derivat del llatí maceria, que significaria “parets enderrocades d’un anterior nucli romà, que es reaprofiten per construir un nou vilatge” (així es diu en un diploma de l’emperador Otó I, de 967, on es parla de la terra de maceriatinis). Per això Cardús no dubta que “el topònim Macerata pot derivar de maceria (=enderrocs, runa), referit a antiquíssimes construccions soterrades”.