Àtic 1a

Parlem molt de la natura, de com ens agrada sortir al camp, anar a la muntanya o acostar-nos al mar. Ahir mateix vaig dedicar la glosa al nostre riu, al qual atribuïa la funció de la clàssica eixida de les antigues cases de poble. Però la casa on vivim, el nostre pis, encara és més important per nosaltres que el terreny delitós.

Hi penso molt, sobretot aquests llargs dies de pandèmia, confinats. Hi penso adonant-me, d’una banda, de quan veritat és que com a casa, enlloc; i d’una altra, l’horrorós que és haver de viure amuntegats i a la intempèrie, com tants migrants que arriben a Europa, com els que han recalat a Canàries aquests darrers dies, després d’un viatge fugint de la misèria, exposant-se a morir ofegats al mar.

Jo estic tranquil. Tinc la sort de viure en un pis petit però molt ben distribuït, amb dues finestres amb vistes, i dues habitacions : una em fa de dormitori-despatx i l’altra, de cuina-menjador-saleta d’estar. No em falta de res i estar-hi és un descans total. És un àtic, amb l’únic inconvenient que no hi ha ascensor. Pujar l’escala, però, ¡quin obstacle més petit! en comparació del penós i dramàtic recorregut que han de fer els migrants que arriben a Europa, fugint de la mort!

Ser agraïts a la vida! I rebel·lar-nos davant l‘infortuni de tantíssimes persones, tan dignes com nosaltres, tirades a terra.

Sigues el primer en comentar on "Àtic 1a"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*