L’eixida

Torno a parlar del riu i és que no me’n canso mai, d’anar-hi. Ahir feia un sol esplèndit. Un dia com de primavera però amb la llum intensa, pròpia de la tardor. Els dissabtes de confinament acostumo a sortir d’excursió. Vaig a Sant Jeroni de la Murtra, vaig al riu… Un dia aniré al Turó del Pollo, però és pujada. Anar a Sant Jeroni ja és ficar-te en la natura; el passeig pel riu, en canvi, és un passeig molt urbà. És un riu domesticat que em recorda les ciutats amb un riu que ciutadeja, com París, com Londres i potser Roma, encara que el Tíber no em sembla que ciutadegi tant.

El nostre Besós, tot i la seva amplada i els horitzons llunyans als qual t’obra, és un riu familiar. Jo el comparo a les eixides de les antigues cases, la mica de terreny que tenien al qual se sortia a prendre el sol; i hi tenien el safareig, alguna tomaquera, un roser, pots amb clavells. I no solia faltar-hi el niu d’orenetes.

Ahir el riu estava ple de famílies, de parelles, de persones que corrien a peu o en bicicleta, i de gossos. Una vàlvula de respir quan el confinament ens té tancats a casa i la televisió no para de parlar-nos de les corbes del coronavirus-19, i de com estan de plenes les UCI, de la gent que s’infecta o del nombre de morts…

Tenir el riu tan a prop –l’eixida de la ciutat!– és una sort. Un bé inapreciable que ens cura l’ànima.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "L’eixida"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*