Molts cops m’he referit a l’extraordinària riquesa de les paraules, de com ens permeten arribar a un vastíssim món, amb tota mena de coneixements. Però avui em fixo en el vi. Uns nebots meus dies enrere em van obsequiar amb unes ampolles de vi. Em cridà especialment l’atenció una botella grossa, amb un vi molt negre i amb la faixa molt simple, un dibuix escarit i només el nom: Terrer. Com sempre faig, vaig llegir la mica de descripció que porten els vins al darrere, que tradueixo al català (és en castellà i anglès): “Els nostres vins procedeixen d’una finca del costat del mar Mediterrani. La brisa marina i el sòl de lumaquel·la, d’estructura calcària –que presenta abundants incrustacions de fòssils marins–, donen al raïm una frescor i mineralitat úniques”. Una explicació estranya.

¿Què  és això del terreny anomenat lumaquel·la? Ho cerco a viquipèdia i m’assabento que és una terra formada amb detritus d’uns temps molt antics, en el qual es troba una gran quantitat de fòssils. Terres de colors molt diversos, entre ells l’ocre rosat, com en els terrers de ls vinyes tarragonines d’on prové el vi de l’ampolla que vaig obrir ahir.

També el vi atresora una riquíssima història. El vi i el pa, que són els elements primordials de la dieta de les persones pertanyents al món occidental. Tant un producte com l’altre, més enllà dels aspectes físics que veiem a primera vista, tenen al darrere una llarga història comuna, amb especificacions particulars, que en el vi se’n diuen la D.O., la denominació d’origen. Cada vi prové d’uns raïms concrets. Cada classe de raïm té la seva forma, el seu color, la seva mida, el seu gust… la seva història; i això fa que cada vi doni peu a un vi diferent.

Què té d’estrany, doncs, que a nosaltres el terrer també ens hagi marcat profundament i avui el nostre D.O. sigui una catalanitat d’alta graduació?