El nou model de sant respon al canvi que des del Concili Vaticà II es va iniciar. Resumint-ho molt diria que en lloc d’estar tan pendent del cel, el que el distingiria és la preocupació per la terra. Els comunistes deien que la religió és l’opi del poble perquè consola la gent, fa que soporti resignadament la injustícia i la pobresa, pensant que al cel seran feliços, en lloc de revoltar-los perquè lluitin per canviar el món.

El resultat és que allò que sobresurt en el sant tradicional és la vida religiosa: el molt que viu els sagraments, o el treball que fa per ficar la gent indiferent, o la no creient, en l’aparell salvífic que ofereix l’Església: anar a missa, combregar, casar-se canònicament, resar molt, ser bona persona, ajudar els pobres… no pecar, ser bo.

A part dels canvis que experimenten l’actual teologia i els estudis bíblics (¿hi ha purgatori? Existeixen els àngels i els dimonis? ¿Té sentit la puresa com s’entenia anys enrere..?), em fixo en la missa. Quan Jesús s’acomiadava dels seus tot sopant va dir que un cop mort, quan es trobessin ell estaria present. ¿Físicament o en el record? Avui el sopar s’ha convertit en una cerimònia sagrada en la qual el protagonista és el capellà, i l’important no és el record sinó la transubstanciació de l’hòstia. Què en queda del sopar amistós?

Dos models: Teresa de Calcuta i Vicens Ferrer. A Teresa de seguida la van fer santa; com a Carlo Acutis. De Vicens –el salvador dels intocables— ni se’n parla.