Ahir a TV3 feien un documental dedicat a la pandèmia. Em va semblar que l’havia de veure, malgrat que el persistent discurs que la televisió fa del corona virus em té avorrit. Em semblava que la mirada que ens oferiria seria diferent, més viva, més  dramàtica… sobretot més humana. Perquè no serien les fredes estadístiques, del que parlaria, sinó que ens acostaria a les persones que estan més atrapades per la pandèmia. Una nit al Clínic ens permetria veure al viu la magnitud de la tragèdia.

Però em va decebre. I reconec que era molt difícil que l’equip de la televisió amb tot el volum que arrossega, pogués moure’s amb suficient agilitat i llibertat, per captar el drama. Els metges, les infermeres, el personal sanitari estan atrafegats a més no poder en una feina que és difícil de filmar. I al periodista, el Ricard Ustrell, en les converses que va mantenir amb algunes infermeres i algun metge,  li va costar anar a fons.

Amb tot penso que l’intent va ser bo. Un malalt va parlar de com va viure els primers dies a l’hospital, la incertesa, la soledat, la por, el sofriment. I les infermeres i els metges van mostrar el seu cansament, la seva decepció, el seu enuig per la situació en la que es troben… pel mal tractament que reben del govern.

Parlem molt del confinament, tan passador. Però el gran objectiu ha de ser la millora del nostre sistema sanitari –excel·lent!– tan faltat de recursos.