Els Carbons

Telm, el comentari que escrius (vegis la columna del costat) em fa pensar en els anys viscuts a Vilafranca, en les reunions que fèiem a casa del Virgili el grup del’ACO, seguint el mètode jocista de la revisió de la vida. Un de vosaltres aportava un fet i en un primer estadi ens esforçàvem a coneixe’l bé perquè, en un segon pas –previ a la decisió que havíem de prendre–, en poguéssim fer un judici just.  Un procés profundament racional però, alhora, amarat de la llum de la fe al preguntar-nos què hi diria Jesús.

La raó ens acompanya sempre, és ella que guia els nostres passos. Però el més enllà de tot, és la saviesa del cor que en hi du. El teu comentari m’hi ha fet pensar. ¿No recordes la tarda que vaig acompanyar les noies de la JIC –que eren de colònies a Penyafort–, al maset dels Carbons, on vosaltres hi passàveu l’estiu, amb les vostres famílies?

Pujar als Carbons era mostrar a les noies un exemple de com una cosa tan comuna com fer vacances podia convertir-se en una experiència que les transcendeix, en concebre-les com una manera de posar en pràctica la vida en comú, ressaltant els valors humans de la convivència. El poble jueu perseguia una cosa semblant amb els quibuts, dels quals esperaven que se’n tragués la consciència de pertànyer a la nació, que llavors estaven creant.

La fotografia que encapçala la glosa a mi m’evoca els anys en els que desobríem el goig de viure una vida que ens obria al més enllà de tot. I tu, Telm, i el grup de l’ACO, hi teníau un paper important.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Els Carbons"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*