Maitines
Em llevo encara de nit, la ciutat dorm, veig alineats els llums dels carrers però hi ha molt poques finestres amb llum. Un nou dia més confinats a casa. Miro el cel. Un punt de llum intens, penetrant, és Mart? Agafo el llibre de la Litúrgia de les Hores, com cada matí. Em fa bé encetar els dies pregant. Pregar és com llençar una corda des del mar de la vida a un port, una manera d’atracar la nau.
¿Arribes a “Déu”, a un últim pilar on tot se sosté misteriosament? Déu mai ningú no l’ha vist, i és a les palpentes que ens hi acostem. Amb més o menys fe. Des d’aquell que ho fa dubtant tant que acaba esborrant-lo, fins el que hi creu perquè pensa que un món tan immens, un univers tan inconcebiblement perfecte, no pot ser fruit d’un joc de daus, com deia el gran Einstein.
Amb quin goig recito l’estrofa del salm d’avui que diu “Oh si tingués les ales del colom! / D’una volada aniria a aixoplugar-me. / Pujaria errant, ben lluny, / i m’estaria al desert. / De pressa buscaria un recer”.
Si amb un artefacte fet per la NASA arribem a Mart ¿qui pot dir-me que amb el cor no puc arribar a Déu?
Deu es dins del teu cor i del meu i en el cor de tots i cada una de nosaltres. En Ell som i existim, vivom i estimem.
Que bell el teu “Maitines” d’avui!. He de confessar-te, Jaume, que cada dia em costa més un cara a cara del meu “jo” més íntim amb la meva racionalitat o amb l’austera objectivitat. No obstant, continuo desitjant trobar qui conegui fins el més profund racó del meu ser, cosa que als éssers humans no ens és donat. I penso en aquella cançó “Has mirat mai les estrelles” quan diu que Déu sap el nom de cada home i els estima tots.