Una notícia que he llegit a Google m’ha donat un gran disgust, un més que s’ajunta a d’altres molts, semblants. Una empresa promotora ha presentat un projecte que si es fa desgraciarà un dels pobles més autèntics del Pirineu. És el poble de Bausen, enfilat a tocar de França. Hi vaig pujar amb el capellà que substituïa el rector de Bossòst, per a la celebració de la missa de la festa major, l’única missa que es diu al poble en tot l’any. Empadronats són seixanta persones però, un matrimoni vell que s’hi estan tot l’any, em va dir que fixes només hi ha dues cases.

El poble i el lloc tenen la bellesa del paratge i del perfecte assemblatge  de les cases i la natura. Un exemplar ben conservat de l’arquitectura occitana, i que, a més, conté l’únic cementiri civil dels Pirineus, en el qual està enterrada una única persona, la dona d’una romàntica historia d’amor. L’excusa per aquest tipus de projectes és que aquests pobles es despoblen i acaben  morint, cosa que és certa. Però ¿el remei és desgraciar-los en l’altar del diner?

Cal que la societat deixi de convertir el diner en la solució dels problemes i que, remarcant abans que tot el valor de la natura i de la cultura,crqui solucions modernes, ecològiques, respectuoses amb la tradició, en lloc de convertir la muntanya en parcs temàtics, per a un turisme lucratiu però absolutament banal i estúpid.  ¡Redescobrir el valor de la naura, de la vida humana, tranquil·la i realment enriquidora!

Creure’ns-ho! Dir-ho i repetir-ho. I escriure-ho on puguem. Indesinenter! Una veu sola no fa forat, però mil gotes malaies sí!

Us obsequio amb la glosa que vaig dedicar al poble de Bausen:

Bausen és un dels últims pobles d’aquesta vall, d’abans d’entrar a França. Per cert, el primer poblet que trobaríem passada la frontera és Melles, on es soltà el primer ós que introduïren als Pirineus (i que té alarmada la gent). Bausen és a més de 900 metres d’altitud, hi viuen pocs veïns i és un dels pobles de la Vall d’Aran que conserva millor el típic model dels vells pobles aranesos. S’hi arriba per una carretereta que puja molt i que fa moltes giragonses. Hi he anat amb Don Ramoncho, el capellà de Salamanca que substitueix el rector del Baix Aran. A Bausen cada mes s’hi diu missa i avui, festa de santa Anna, era el dia triat d’aquest mes. Anar amb ell a missa m’ha permès conèixer el grup antic del poble. Em sembla que a missa hi érem 14 dones i 4 homes. I 13 imatges religioses. Per dins, l’església ha sofert una gran transformació, m’han dit que de resultes d’una nevada extraordinària que enfonsà el sostre. 

Després de missa el capellà s’ha calçat les botes, ha pres els pals de caminar i se m’ha endut sender enllà, perquè veiés dues coses –que m’han agradat molt: la fondosíssima fageda de Carlac (amb les extraordinàries vistes de les muntanyes, que sembla que se’t tirin al damunt), i l’estrany i romàntic cementiri de la jove Teresa, enterrada en un lloc solitari per decisió del seu jove espòs, amb la col·laboració de la gent de Bausen.

La història de la Teresa és la d’un amor romàntic molt gran. La Teresa i el Francisco des de petits ja s’havien enamorat. Quan van voler casar-se el rector els ho negà perquè, sent cosins germans, l’Església no ho permetia sense la llicència de Roma que, com que valia molts diners, no van poder obtenir. Per tal de viure tranquils el seu amor van fugir a França. Van tenir dos fills. Una greu malaltia s’emportà la Teresa als 33 anys. Quan els familiars van voler enterrar-la a Bausen, el rector els ho impedí adduint que havia mort en pecat. Llavors, el Francisco, amb l’ajuda dels veïns, va construir un cementiri per a ella sola, lloc que els bausencs segueixen mantenint fervorosament, amb els besnets de la parella.Total, un breu apunt d’una tarda intensa en la que he assaborit la grandiositat del paisatge, mentre l’eco d’un temps que ja ha passat me’l feia present, i fruïa de la cordialitat de la gent senzilla, embolcallat d’un gran silenci.