Amb l’aprovació del Procicat, ahir a la Sagrada Família  es va celebrar una beatificació a la qual van assistit 588 persones, amb la concurrència de quinze bisbes de tot Catalunya. Crec que amb raó els periodistes Pilar Rahola  i Ernst Folch a FAQS (encara que ella amb un to poca solta i ell   amb massa rancúnia), ho van condemnar, acusant l’Església per muntar l’acte,  i el Procicat per permetre’l.

Tenen tota la raó del món de condemnar-lo: d’una banda, perquè si no es permet que es facin actes culturals, socialment més útils, tampoc s’hauria d’autoritzar aquesta beatificació, que sembla una burla de la gent que amb sofriment i dificultats compleix les norme que se’ls imposen. I vist des de l’Església, hauria d’haver estat el cardenal Omella i els bisbes a donar exemple, aplaçant la beatificació. Passa, però, que viuen en un altre món. Son encara en la ciutadella dels temps de la cristiandat i no s’adonen de l’escàndol que donen, i del ridícul que fan; de com cada cop estan més lluny de la sensibilitat del món secularitzat d’avui.

El noi que van beatificar no en té cap culpa. En Joan Roig Deggli va néixer a Barcelona i vivia al Masnou, tenia 19 anys, estudiava i treballava i pertanyia a la Federació de Joves Catòlics Obrers de Catalunya (FJOC), un moviment catòlic  i  catalanista que havia arrelat a la Catalunya cristiana d’abans de la guerra civil.  Com a tants altres catòlics, els milicians anarquistes el van afusellar. Però no per una qüestió de fe sinó per pertànyer a una Església tradicionalment aliada amb els rics i  que institucionalment s’havia adherit a l’aixecament franquista.

Quan se n’adonarà, l’Església, i entendrà què vol dir el papa Francesc quan anima els cristians a sortir del temple i anar al carrer?