Solc anar a dormir tard, passada la mitjanit, i sempre abans de ficar-me al llit dono un cop d’ull al panorama que veig des de la finestra.  Tocades fa estona l’una diria que tots els meus veïns dormen. Excepte dos, que encara s’hi veu llum, a la finestra. Què fan, a aquestes hores? D’un d’ells per les pampallugues que fa la claror dedueixo que veu la televisió.

Sempre m’ha sorprès veure la ciutat entrada la nit. Quan era al barri del Fondo els anys seixantes i setantes sortia molts cops de la parròquia, anava al carrer Bruc i des d’on acabava bruscament, tallat pel sobtat desnivell que se li obria en ser a l’altura del carrer Massenet, m’aturava i contemplava la fondalada, encara amb les cases petites i baixes; pensava que la gent dormia perquè l’endemà “ben  d’hora-ben d’hora” s’havien d’aixecar i caminar un bon tros per agafar el metro a Sant Andreu i arribar puntualment a la fàbrica.

La nit: un temps de reparació, de repòs, de descans. També temps de l’amor (“l’única diversió barata que tenen els obrers”, es deia llavors). I qui sap, d’hores molt llargues pels malalts i per qui és sacsejat per greus problemes. Una imatge  que t’aboca al misteri de la vida, a aquesta mena de ritme que passa del tot al res, de la claror a l’obscuritat… Com si cada dia se’t recordés que tot  acaba, que el final dels dies ve la mort.

Amb quin goig veig, també cada matí! la sortida  del sol.