Cada any compro  els calendaris del pagès i el de l’ermità. Els dos se semblen molt.  Els compro sobretot per seguir el dia a dia dels dotze mesos de l’any amb mirada casolana. M’agrada perquè que hi figuren els sants corresponents, i que indiqui els canvis que fa la lluna, de manera que puc saber quin dia tindrem lluna plena. A més, porten la previsió meteorològica que veig que sol coincidir amb el que ens va dient el servei meteorològic oficial, a través de la televisió.

Aquests dos calendaris, el del pagès i el de l‘ermità, m’agraden també perquè tenen una mena d’aire de cosa antiga, de cosa anterior a la ciència. Et dona la sensació d’estar més a prop de la natura, com saber que quan les orenetes volen baixes és senyal inequívoc que plourà, l’aire és ple d’humitat, els insectes no poden enlairar-se i els ocells els han de caçar a prop de terra.

I hi ha una observació entre sàvia i ingènua de la vida del camp. Et diuen quins són els temps  adients per plantar la verdura, o per collir els fruits de cada mena, i t’expliquen les virtuts de les herbes remeieres… En uns temps tan tecnificats com els actuals trobo que l’airet un punt retrògrada que emana d’aquests calendaris t’acosta a la saviesa popular.

Una ullada empàtica de la natura com quan surts al camp.