Propina?

Com ahir, reprodueixo una altra glosa de Laetus dies hic, que fa per al dia d’avui:

Em trobo amics que em diuen que els anys que ara pugui viure són la propina. A mi aquesta manera de veure’ls no m’agrada. La propina és un regal que se’t fa, un obsequi que no et correspondria, per expressar l’agraïment per un treball fet, o potser per arrodonir una paga considerada escassa…

Jo em miro aquest temps “de després” dels 90 com un temps per acabar l’obra que és tota vida, i que comencem des que venim al món. Ho he explicat més d’un cop recordant el que em va dir l’amic escultor Joan Rebull, referint-se a a la creació d’una escultura de bronze. Primer –m’explicà– hi ha les hores llargues, potser anys, fent els primers esbossos. Des­prés, abans de l’estàtua en guix vénen les versions petites en fang, i quan li sembla que ha trobat allò que cerca, ve la reproduccio en guix en el tamany definitiu. Tot seguit es recobreix el model amb una capa de cera i es revesteix tot amb una funda de fang, en la que deixa un orifici al capdamunt per on s’introdueix el bronze fos, i calent, i un altre a l’extrem inferior perquè surti la cera liquada. El bronze, en solidi­ficar-se agafa les formes del guix; neix l’escultura! Acabada? No, contestava l’escultor. Falten els darrers cops de martell per corregir els defectes i, sobretot, per donar vida a l’escultura…

El temps de la darrere etapa que se’ns dona és preciós, cal aprofitar-lo per acabar de fer-nos com ens agradaria ser. Temps de calma i de pensar, de llegir, de passejar, de trobar els amics, d’immergir-nos en la natura… De pensar en el futur absolut.

Deslliurats del neguit del dia a dia, assaborir amb calma el goig de viure.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Propina?"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*