Acabo la conversa sobre perquè l’Església és tan lenta a acceptar els canvis, com el de l’ordenació sacerdotal de les dones. Avançava que més que raons teològiques el que li ho fa difícil és la tradició. Cal reflexionar en això, i no menystenir-ho com si no fos una cosa molt seriosa. Són gairebé dos mil anys de vida de l’Església, un  constructe molt sòlid, molt ben travat i que compta amb una doctrina molt ferma i seriosa, i amb una vida (a part de les moltes desviacions que ha tingut i té) humanament molt rica i bonica.

Però totes aquestes qualitats, que l’han mantingut i l’han fet créixer, la lliguen,  i en la mesura que la fan forta i segura l’allunyen de la societat, en uns temps sempre tan canviants. A més tota societat, fins i tot la familiar, en la mesura que s’enforteix adquireix tints sectaris. Això passa més com més forta és la institució: i més que enlloc, en les institucions religioses, perquè toquen l’ànima de la gent i perquè advoquen que les assisteix el lligam que tenen amb Déu.

Jo diria que és el que passa amb el matrimoni (i ho estendria als altres sagraments). La gent abans, i fins i tot en els primers segles del cristianisme, es casava i la regulació la feia el govern. L’emperador Constantí passà aquesta regulació com tantes altres coses a l’Església, pensant que li seria més beneficiós reconeixe-la, que perseguir-la.  I llavors i amb el pas dels anys i de la molta religió, en lloc de veure la grandesa del matrimoni en sí mateix , s’acabà considerant-lo sagrat en virtut de la gràcia que li conferiria el ritus.

Si al capellà  se’l veiés simplement com la persona que tria la comunitat per encarregar-se’n un temps, molt probablement ja hi hauria una munió de capellanes.