El papa Francesc ja fa temps que va sorprendre quan a uns periodistes que li van preguntar què pensava de la homosexualitat va respondre que qui era ell, per jutjar-los, i ara ha anat més lluny declarant en una entrevista a la BBC de Londres que està d’acord que el matrimoni civil dels homosexuals sigui reconegut legalment.

És un pas important i una prova de com Francesc viu a prop de la gent, i modela el seu pensament a partir de la vida. Però em semblaria que sense acabar de desprendre’s, o superar, l’estretor en la que el tanca la tradició de la religió catòlica. Defensa per als homosexuals el matrimoni legal. Però ¿ho considera un sagrament? Els sagraments l’Església els concep com cerimònies que sota un ritus que celebra el sacerdot Déu produeix la gràcia (una mena d’ajut) que atorga a les persones que hi prenen part. Almenys tocant al matrimoni, és un ritus que va néixer força anys després de la formació de l’església primitiva, de manera que els protestants el sagrament del matrimoni no l’accepten.

¿No és més humà, i per tant més real, menys màgic i més creïble pensar que allò que és sagrat del matrimoni (com de tota la vida) és la parella i l’amor que es professen? La vida en sí, sigui el que sigui i on sigui que es doni és el que és sagrat. El néixer! El créixer en edat, bondat i saviesa, l’amistat, la dedicació als altres, l’art, el goig de viure… Tot el què és bo és sagrat i, per tant, tot és prou bo perquè la religió –totes les religions!– ho celebrin, veient-hi un besllum de la grandesa de Déu.

Un cop més, “el déu de les petites coses” i no diguem, el Déu de la Vida!