Costa comprendre que la humanitat pugui arribar a un grau d maldat tan gran com el que es va viure a l’Alemanya nazi quan el govern va posar en marxa l’holocaust,  amb el propòsit d’eliminar els jueus. M’ho he preguntat moltes vegades i n’he parlat amb moltes persones: com pot ser que l’home arribi  a una tal degradació?

Ahir a la televisió van emetre un documental que explicava com dos fugitius del camp d’Auswitch van fer els impossibles per donar a conèixer al món el què passava en aquest camp i al veí de Birkenau. Els milers de jueus que arribaven en el tren de la mort, cada dia, i com la majoria anaven directament als barracons de la mort, on un gas mortífer els matava. Homes i dones, molts nens i nenes… Acte seguit la televisió va emetre un segon documental en el qual es preguntava com és possible que persones normals, joves sans i educats, puguin acabar assassinant, com qui fa una feina. Quan vaig dir a uns amics que volia veure aquests documentals em van dir que ells els eviten perquè els causa tal horror i malestar, que no volen ni pensar-hi .

Són fets reals, aspectes de la vida, fronterers, que ens ajuden a conèixer la condició humana: el mal, el sofriment. La mort… Com també la bondat i la innocència. Són realitats que pensar-hi ens fa més humans i ens mou a oposar-nos al mal amb una més gran determinació com, per altra banda, la contemplació del bé, de la innocència i de la felicitat ens mouen a treballar per un món més feliç.

Els que s’encarregaven d’assassinar els jueus no eren uns monstres –concloïa el documental —simplment complien unes ordres!