Arribaven ahir dues notícies xocants que no sé si dir complementàries o oposades. Per un costat l’ambiciós projecte de construir una ciutat al planeta Mart  (anomenada Nüwa en honor d’una deessa xinesa), liderat per un equip internacional d’enginyers i investigadors catalans. Com que s’ha descobert que al planeta hi ha molta aigua, es podria crear l’oxigen necessari per poder viure-hi. Els càlculs és que l’any 2050 s’hi enviïn els primers 100.000 habitants i el 2100 la ciutat marciana comptaria ja amb el milió d’habitants previst.

Es tracta d’un projecte multidisciplinar. No solament s’estudien els aspectes tècnics sinó també els socials i humans, com la forma de viure i d’organitzar-se. El projecte és ambiciós i ja hi ha hagut més d’un pensador que es pregunta per què, abans de pensar en la ciutat de Nüwa, aquests estudis no s’apliquen a la Terra, i s’ha recordat l’acudit de la inefable Mafalda que es preguntava no quan anirem a Mart, sinó quan serà possible viure aquí, a la Terra.

He parlat d dues notícies dispars, o oposades. La segona és que s’ha estrenat una obra de teatre que gira entorn del cèlebre místic sant Joan de la Creu, l‘home del “nada, nada, nada” per arribar al “todo”, el frare que segons Lluís Homar arriba al més enllà del pensament humà. I Homar aprofita la representació teatral de la que és protagonista per remarcar la necessitat que tenim de superar la vida tan materialista que ens caracteritza. Total, una noticia i una reflexió que m’arribaven ahir, just quan encetava les gloses del capvespre, situant-me en la frontera de la vida terrenal.

¿Elevarem el vol, a la cerca de cims més alts?