Fa dies volia començar un nou estil de gloses no originades a partir del dia a dia sinó de la reflexió sobre la persona de Jesús, a partir de l’Evangeli. Les podria anomenar gloses del capvespre, que apareixeran de tant en tant, i amb format diferent, perquè qui entri al blog les distingeixi de seguida. Ja molt al final del meu camí sento la necessitat –i el goig—de respondre en ecrta manera a la pregunta de Jesús de Natzaret: “I vosaltres, qui dieu que soc jo?”

‘Què hi tens a dir?’

Quan Jesús ja s’havia acomiadat dels seus deixeble va cridar Pere en un a part per donar-li les darreres instruccions, després que l’havia constituït cap del grup de deixebles. Una mica al darrere, vacil·lant, els seguia Joan, l’amic preferit de Jesús, que sempre havia disputat a Pere el cabdillatge, quan pensaven que Jesús organitzaria una mena de govern d’un nou regne. Li dolia no tant que finalment hagués guanyat Pere sinó que ell quedés en un segon pla. Pere, segur i satisfet de ser el cap, quan ara Jesús se l’enduia per parlar amb ell, s’adonà que Joan es quedava unes passes enrere tristoi, vacil·lant, sense saber què fer. I, sentint-se ja responsable del grup, li preguntà a Jesús: “I d’aquest, que en fem?”

La resposta de Jesús va sonar com un moc: I a tu què t‘importa? “Si vull que es quedi fins que jo vingui ¿què hi tens a dir?”

La resposta de  Jesús sempre m’ha fet pensar, sobretot a mesura que he anat vivint la fe en ple món, en una societat tan marcada per la laïcitat. Pere és escollit per dirigir no un regne terrenal, sinó l’Església, és dir, l’assemblea dels seguidors de Jesús. Un treball complicat, exposat sempre als problemes de tota organització humana, tendents al sectarisme, a l’acomodament amb el poder i a la vida segura. Com si Jesús ho preveiés, obria una altra manera de seguir-lo: viure la fe en la intempèrie, en la foscor de la nit, fent patent que ell és més enllà de la pietat i de la religió (que d’altra banda no deixen de ser un reflex seu).

“Si vull que Joan es quedi fins que vingui”. La fe viscuda no com la seguretat que donen els dogmes i els ritus sinó com una espera incessant.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on ""

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*