Ahir vaig acabar la lectura del llibre de poemes de l’escriptor valencià Vicent Andrés Estellés. El coneixia poquíssim tot i saber que és potser el millor poeta català de València, del segle XX. M’ha anat de primera la breu Antologia preparada per Isabel Soler. No dubto a recomanar-vos-el. Pel llenguatge, un llenguatge alhora culte i popular, un català de carrer i al mateix temps noble i acurat, amb el ressò del gran Ausiàs March.

I la riquesa dels temes i la manera tan original de tractar-los, de vegades semblant desmenjat o provocatiu però llavors et planta un vers rotund, amb una gran profunditat. L’escultor Plensa, en un vídeo en el que parla llargament d’ell, explica que el va conèixer i que l’impactà profundament per la seva honestedat i veracitat, per com parla del “tu”, de la pròpia vida  i com a partir de coses quotidianes arriba a l’ànima, i com, el seu jo essent molt sensual, arriba a una gran espiritualitat.

Poso uns exemples. En el poema No escric èglogues, que comença amb el vers “No havia a València dos cames com les teues”,  escriu més endavant “…venies solemne, / amb més solemnitat que el crepuscle ” per reblar-ho amb el vers que fa “Sempre venies, mai no arribaves del tot”. O els versos del poema Assumiràs  la veu d’un poble: “Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble”. O, per ser breu, el magnífic poema m’he estimat molt la vida (amb minúscula!): “m’he estimat molt la vida, / no com a plenitud, cosa total, / … / tot amb  el seu nom petit sempre en minúscula, / com aquest passerell”. I l’emocionant poema dedicat al seu pare on confessa que era analfabet  “un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte” / i l’entenc desdenyosament injust”, perquè d’ell va aprendre el més important de la vida.

¡El poder de la poesia que amb les paraules ben escollides ens obre el més enllà de qualsevol cosa, per petita que sigui, que sovint no percebem!