Surto amb amics que estimen la natura i comparteixo amb ells l’admiració i gairebé diria la veneració vers les plantes, els animalons i fins les  muntanyes. En el fons, com reconeixent-ho tot com formant part d’un mateix món, del mateix cosmos. Ho contemplo tot –com  em deia el meu pare quan era petit– com venint de Déu.

Més enllà del que nosaltres sentim quan contemplem un arbre ¿els arbres també senten? És indubtable que hi senten, sinó no es pansirien quan fa molta calor i no plou, o no es posarien ufanosos i no creixerien quan els abonem i reguem. Això no vol dir que tinguin una mena d’intel·ligència, o que entre ells enraonin, i que ens coneguin i ens enyorin…; encara que sí que participen de la comunió que agermana l’univers, l’hàbitat comú, en el qual tot forma part del tot.

Per això ens fa bé barrejar-nos-hi, passar llargues estones nadant en el mar, seient al cim d’una muntanya, prendre el sol, sentir l’aire, contemplar el paisatge. Nosaltres creixem com a persones quan sentim i pensem en la natura i –com escriu Irene Solà– quan jo canto, la muntanya –el món sencer—balla.

Llavors, què té d’estrany que quan m’abraço a un arbre em senti millor, i jo també canti?