Com vaig avançar abans d’ahir, ahir vaig anar a Sant Jeroni de la Murtra. El dia va ser boníssim, una llum que t’cacaronava i feia el paisatge netíssim. Un dia tan bo que amb la pandèmia al damunt, i confinats com estem, la gent ho aprofità per sortir i anar al parc. Érem tantes, les persones, que em semblava formar part d’una processó.

El camí és bonic. De seguida que acabes el carrer Prat de la Riba entres en el que en podríem dir la vall noble, la vall del Reis, la que et du al monesir i per on pasaven els reis d’Espanya i de Catalunya quan anaven al monestir dels jeronis. La la vall de la Pallaresa, que pren el nom de l’antic castell que l’emperador Carles V elevà a palau, als peus del Turó del Pollo, una altra fita que, amb el poblat ibèric al cim. és un dels elements identitars de la ciutat més estimats dels colomencs.

Però el que ahir em cridava més l’atenció era la vista que dona al mar. ¡El mar convertit en una immens espill de plata, en el que s’emmirallava el sol!

La muntanya, la vall, els boscos, … tot fa gran i bonica la ruta. I les floretes!, que treuen tímidament el caparrò perquè s’adonen que arriben tard, que d’aqui a quatre dies serem ja en ple hivern; però tot i ser tan petitones posen una alegre nota de color .

Finalment, arribes al monestir. Amb tres quarts d’hora t’hi pots presentar, jo vaig estar força més amb les aturades per fer les fotos, i contemplant el paisatge, i descansant. La veritat és que em vaig cansar i que quan vaig ser a casa estava baldat. Un home no tan gran com jo, en passar pel meu costat, ja en l’últim tram, em va dir somrient “¡Morir antes que rendirse!” Li vaig sí. Però no, li hauria dit “Morir amb es botes posades”

És una sort tenitr tan a la vora com l’eixida de la ciutat el parc de Sant Jeroni de la Mutra!