Comencem el mes d’octubre amb un primer dia de lluna plena. Podem veure-la com l’auguri d’aconseguir la república que el Primer d’Octubre de 2017 vam tocar amb les mans.  Una visió poètica que contradiria el pessimisme de moltes persones, de tertulians, de periodistes, de polítics… i de la gent del carrer. Però jo –que no tinc  cap seguretat– m’ho miro des de la fe i de la il·lusió, amb optimisme.

I per raonar-ho una mica, addueixo que els grans moviment còsmics, o socials, o culturals… solen produir-se inesperadament, com per una mena de moviment tectònic. Un tsunami no es preveu, ens atrapa d’improvís, (mentre juguem als escacs). ¿No va passar amb la caiguda del mur de Berlín? Si la vigília la gent saberuda hagués llegit aquesta glosa ¿no em contradiria amb contundència argüint que res hi du?

Els arguments en contra també els veig. La duresa de la repressió, la pertinàcia amb què ens l’apliquen. I la decebedora actuació dels nostres polítics, i el cansament i desànim de la població. Però tot aquest caldo afebleix l’Espanya “Una, Grande y Libre” i fa menys decisius els partits, i fa que la gent, fastiguejada, anheli encara més sortir-ne, cosa que els opinadors obsedits per les peces blanques i negres del tauler polític no tenen en compte.

Si més no, ningú em podrà prendre la convicció que l’1 d’Octubre crea un abans i un després, que molts catalans ja el vivim.