Tot ahir vaig viure com immers en una mena d’un no-món. Un dia agradable de relatiu desconfinament amb la família, de vida “normal”, però sense poder deixar de pensar que s’estava jutjant el nostre president, mentre el poble permaneixia en una abúlia que em fa mal. A aquesta sensació se m’hi ajuntà, ja cap al tard, la grossa fumarada que veia que anava tapant el cel arran de l’incendi que es produí en una fàbrica en la veïna població de Sant Feliu de Llobregat.

Abans d’ahir havia llegit ja un munt de pàgines del segon volum del dietari de Carles Puigdemont. Un inici feridor, veient els desencontres dels principals dirigents del procés. I aquests dies, contemplant la desunió efectiva dels responsables dels partits independentistes. Eleccions! Els partits demanen eleccions i sento que l’emergent senyor Canadell, l’home que coneix com pocs la situació precària del nostre país, diu que fer eleccions ara seria un greu error.

Emergint d’aquest marasme, la noble figura del president Quim Torra. I la vergonyosa indignitat de l’Estat espanyol. Uns fets que erosionarien la meva indesmaiable fe en el futur pròxim, si no fos que crec en la gent!

¿Fins quan ens tocarà caminar en el desert?