Ahir vam sortir a airejar-nos, a trobar-nos amb la natura, respirar l’aire pur entrant en comunió amb la natura. Una manera, també, d’allunyar-nos de la pandèmia. Vam anar al lloc conegut com ermita de Sant Martí del Congost, antiga parròquia d’Aiguafreda, avui Aiguafreda de Dalt, i vam dinar i passar una molt bona estona a l’empara del comunidor, restaurat de fa pocs anys.

Em va agradar molt estar una bona estona prop del comunidor. Avui no hi deu haver gaires persones que sàpiguen què és un comunidor, ni de  què servia. Un comunidor és una petita edificació en forma de porxo robust, obert als quatre punts cardinals, situat a prop d’una església des d’on el capellà comunia (exorcitzava, conjurava) les tempestes, les pedregades, les bruixes i tota mena de calamitats.

La gent senzilla creia en l’eficàcia d’aquesta mena de benedicció, amb una fe que tenia molt de màgica. Però més enllà d’aquesta fe primària a mi allò que m’atrau de la cerimònia és la creença en la comunió de l’home i la natura, que va més enllà dels aspectes materials . La creença que la natura té una ànima que hem de respectar, amb la que nosaltres podem comunicar-nos-hi d’una manera més fonda que la simple intervenció amb les mans i amb les eines.

És el valor d’aquesta cerimònia: creure en l’ànima de la natura i en la seva dignitat.