Dies enrere comentava un vídeo que per WhatsApp ens havia  enviat el Pablo Aragonés de la ciutat de Wuhan. A mi i a altres components del grup d’amics enxarxats ens xocà. Ens admirava el nivell tecnològic que representa poder fer aquells edificis; tan alts, tan fora de les formes tradicionals, tan grans i tan ben conjuntats. Ens esgarrifava, però, pensar en la condensació en la qual es troben els que hi viuen, i ens semblava que un ha de sentir-s’hi com en una presó…

D’aquelles fotos he passat al meu carrer. Un carrer del barri Italià (oficialment Llatí), un dels barris diria més humils de la ciutat. En vaig fer la foto que penjo en aquesta glosa, una mica enganyadora perquè el carrer hi surt més bonic del què és. Però constato que m’hi trobo bé al barri, al carrer,  a la casa.

I per què? Perquè té encara les condicions que l’arquitectura i l’urbanisme haurien de respectar i mimar: la tranquil·litat, el silenci, el sol, la natura, les botigues a prop. Al barri s’hi viu bé no perquè aquests aspectes s’hagin buscat intencionadament, però no s’han malmès massa perquè les cases són baixes, el trànsit escàs i la densitat de veïns poc alta. Aspectes que en la casa que visc (pobra i d’autoconstrucció) es donen encara més al trobar-se en un lloc alt, on la vista de la finestra no me la tapa res.

El meu carrer –a més de tenir el nom d’una ciutat que estimo— m’acosta a la natura; visualment!, i caminant hi arribo de seguida.