Vaig esperar amb interès i curiositat les estrenes, ahir, de Matins de TV3 i la de la Laura Rusel a Catalunya Ràdio. La Laura la vaig veure nerviosa, se li notava molt que llegia però això és natural: fer-ho després de set anys de la Mònica Terribas és un desafiament molt gran. La Lidia Heredia, en canvi, domina el seu paper. És intel·ligent, és simpàtica, és àgil.

Però el que vull remarcar és el vici en el qual cauen periodistes i tertulians, quan toquen la política, i que vaig veure que passava ahir als Matins. Amb la Lidia hi van prendre part dos tertulians habituals del programa, que diria que són dels millors, la Milagros Pérez Oliva  i Ferran Casas. Quan van parlar de la situació actual la seva mirada no es va moure del camp del partits. Allò que he criticat altres vegades: contemplen la partida com un joc d’escacs en el que juguen només els polítics; parlen dels moviments només de les peces blanques i negres i com és lògic, la conclusió que en treuen és que el joc està empantanegat.

¿Per què no porten “també” a les tertúlies persones que ho viuen des de la base, des del carrer, lluny del tauler partidista, persones que sempre estan a punt de manifestar-se i d’aprofitar els tempos que es presentin per forçar el trencament i fer ineludible el diàleg?

Quan el joc “peti”, llavors periodistes i tertulians diran que ells ja ho preveien.