Corre per les xarxes una contalla que ha estat molt ben acollida, pel seu valor exemplificant. “Un home que anava periòdicament a trobades amb els seus amics, de sobte, sense avisar, va deixar de participar en les seves trobades. Passades unes setmanes una nit molt freda un integrant del grup va decidir visitar-lo. Va trobar l’home sol, assegut davant la llar de foc. Hi cremava una foguera brillant i acollidora”. L’home estava trist i decaigut. El visitant guardava silenci i sense dir res, s’alçà, agafà un branquilló encès, l’apartà del foc, el deixà a  terra i s’apagà. Al cap d’una estona i sense dir res prengué el mateix branquilló, ennegrit i fumejant, l’acostà a la foguera i s’avivà.

La conclusió és clara: l’amic en deixar el grup s’havia enfosquit, el seu pessimisme s’havia fet gran, havia perdut la il·lusió i se sentia sol. Clar que en les trobades hi havia coses que potser fallaven. L’un crida massa, l‘altra sempre vol tenir raó… Però s’estimen, i hi ha moltes coses que els uneix, s’ajuden i l’amistat els enriqueix.

L’autor del conte afegeix que encara que li sembli que no aporta res al grup el sol fet de ser-hi ja li fa bé. Ho aplica als WhatsApp: són pocs els qui hi pengen alguna cosa, però els altres hi són i senten l’escalfor de formar part del grup! “Tot i que alguns només enviïn missatges esporàdicament –escriu l’autor–, és bo saber que mantenen la seva flama viva”. ¡Quant millor, però, que tots els components del grup avivin el foc, socarrimant-se més, fent sentir la seva veu!

Perquè la foguera no decaigui cal que cremin fustots i branquillons alhora.