D’aquí a dos dies estarem ja en el mes de setembre, un mes com “de pas”, que tanca l’estiu i et du a la tardor. Un mes sense una agenda pretensiosa si exceptuem la Diada  de l’Onze de Setembre. Però a mi el mes m’agrada molt, me n’atrau la sensació de declinar que pren la naturalesa, com si l’atmosfera s’aprimés, la llum es tornés delicada i el dia s’amagués.

Ho vaig començar a notar, tot això, quan era adolescent i començava a veure la naturalesa com una realitat diferent de mi, dins de la qual em movia. Era quan passava els estius en la masia pairal de la meva mare, on tot el dia vivia immers en el camp, en el bosc, sota el cel. Un temps que d’altra banda consonava amb els sentiments que em provocava el calendari: les vacances s’acabaven i s’acostava el dia de tornar a col·legi, on passaria tot l’any tancat.

Però era, al mateix temps, l’anunci d’uns altres començaments. L’inici de l’estudi, de l’encontre amb els amics, de fruir de les ofertes culturals d’una ciutat tan rica com Barcelona… En certa manera és el que sento ara –malgrat la freda pàtina que ho amara tot la pandèmia–. Tinc la sensació que arriba la tardor, un temps de començaments tan individuals com col·lectius, l’hora de “sortir” del confinamnt com sigui, i d’activar la meva petita agenda personal.

La melancolia de sentir que el temps se’n va i el goig d’afrontar nous començaments.