S’acaba el mes d’agost i amb la pluja la sensació que l’estiu desapareix és forta. Un estiu estrany, sense vacances, sense suc ni bruc tal: com han estat els mesos des de l’abril, que vivim més o menys intensament confinats.

La sensació que acaba un temps que ara experimento em recorda els anys llunyans en els que amb amics colomencs passàvem una bona temporada al Pirineu, a la vall de Cardó, al càmping de Contioles. Eren dies de sol, dies frescos i de paisatges lluminosos. Però arribava el 15 d’agost, plovia i tot canviava. Fins l’olor de la terra! I era l’avís que havíem de marxar.

Ara aquesta pluja que canvia el dia posa també fi a l’estiu. Però el confinament continuarà amb la monotonia a la que ens sotmet la pandèmia. Ambtot, sé que les coses canviaran, ho pressento perquè malgrat la paràlisi individual, els fets avancen i jo ja estic pendent de la Diada, i de quan seran les eleccions,i de com podré contribuir als canvis polítics que s’acosten.

Els canvis de les estacions de l’any fan que ens adonem que malgrat tot, la vida no s’atura.