Amb tant confinament tinc la sensació que ens hem oblidat de les grans causes que ens tenien ocupats uns mesos enrere. Amb la mort del bisbe Casaldàliga hi he pensat. Tothom l’ha elogiat pel compromís amb què va viure, lliurat al què en deia les grans causes, que es podrien resumir en la redempció dels pobres. Tota la vida lluitant a favor dels indígenes, els grans exclosos d’una societat bolcada al diner.
La pandèmia ens ha confinat. Tenim totes les hores per nosaltres, però sense poder fer gaire cosa més que llegir, veure pel·lícules, caminar i, potser, avorrir-nos. El govern i els sanitaris es desviuen per eradicar els brots del virus, però el gros dels ciutadans, cadascú de nosaltres, hem de viure en un més que dolce, un avorrit far niente d’una vida tranquil·la i fins joiosa, fent coses que ens agraden com disfrutar d’una vida casolana.
Se m’ha ocorregut recuperar un dibuix que vaig fer denunciant que mentre reclamàvem un projecte global sobre la ciutat se’ns engatussava venent-nos petites reformes, com l’arranjament d’una vorera… Una resposta que ara m’aplico a mi: les grans causes queden obertes i pendents i no me’n puc desentendre, ara que recupero una vida en cert manera més personal: ¡La ciutat que volem, la incorporació dels nous catalans a la Santa Coloma de tots, el treball per la consecució d’una Catalunya lliure! Que el confinament no me n’allunyi d’aquestes “grans causes” pendents, sinó que sigui una espera –obligada!– per reprendre el treball així que pugui.
Que la “avorrida” (en part) dolce vita del confinament (si el vivim acceptablement bé) no ens faci oblidar de les causes que tenim pendents!
Sigues el primer en comentar on "Les grans causes"