Recordo que quan fa quasi vint anys em van operar del cor vaig escriure una glosa responent  a la pregunta de si creia que si moria aniria al cel. La resposta va ser que ho creia, però que no n’estava segur. ¿Com podem estar-ne, si no en tenim cap experiència, si ningú que ha mort ha vingut a explicar-nos-ho? La vida ens ha anat ensenyant a dubtar i a pensar que a part de les veritats constatables per la raó, que són d’un ordre pràctic i terrenal, ens queden un munt d’interrogants als quals responem com el caminant que fa camí cap una muntanya desconeguda, a la que s’acosta amb passos insegurs.

Jo vaig creure en la immortalitat com una veritat absoluta. Formava part de les veritats del catecisme en les que havíem de creure (és dir, d’acceptar) per salvar-nos. Ara la visc com un anhel, que neix en les profunditats del meu cor, i m’adono que aquest anhel és connatural a l’ésser humà. I sé que hi ha raons per creure-hi, per pensar que serà així, com per creure que no, que la vida amb la mort desapareix.

A creure-hi (parlo de fe, no de seguretat racional) m’hi porta la descoberta de la força de la vida. L’ordre i la bellesa del mó. L’harmonia de l’Univers. I forma part de la concepció de la vida que he begut, des d’infant, de Jesús de Natzaret. Una concepció que partint de coses tant petites com la vida dels ocellets, em descobreix les aigües que brollen d’una font que mai s’exhaureix.

Quan em mori sabré què hi ha, però, mentrestant, fa de bon caminar tenint la vida eterna a l’horitzó.

•