Ahir vaig pujar amb els matrimonis Varela-Garcia i Valls-Roc a Vacarisses, a la casa “segona residència” de la parella Trias-Padró. Vam arribar d’hora, una conversa llarga, i el vermut, i un dinar llarg i una sobretaula també llarga i interessant. ¡Són tants, els temes que ens afecten! La pandèmia, la fuga del Rei, la descomposició del govern espanyol, la medicina alternativa, la independència de Catalunya. I el desconeixement dels joves d’avui de les figures la “Història Sagrada”.
En els interins, la ment se me n’anava a un pensament que em ve sovint i que la proximitat de la muntanya de Montserrat feia que no deixés de donar-hi voltes. Potser lligat amb el que s’havia dit de la religió.,, Jo diria que el poble necessita símbols. N’hi ha que es creen per interessos polítics, o econòmics… La sort és quan empalmen en el millor de l’ànima del poble. És el cas de Montserrat, i el de les marededéus trobades. Un pastor descobreix la imatge. El bisbe i la gent de ciutat se la volen endur cap a baix. La imatge es fa forta i no la poden moure. Es queda a la muntanya, i és la gent que ha de pujar.
De vegades la llegenda és tan senzilla, tan bonica, tan humana que aquella marededéu es converteix en l’ideal, el model, el talismà que ens dona seguretat i força. Ni que perdi el caràcter religiós, com passa amb Sant Jordi: ¿no és un miracle que entorn de la Diada del màrtir i de la princesa tot el país es bolqui als llibres i a la rosa com expressió de l’amor? Els monjos de Montserrat sense prescindir del caràcter religiós de la Moreneta l’han sabut preservar com un tresor de la gent, tal com expressà mossèn Cinto en un vers del Virolai: “En vostra nom comença la nostra història”.
Encara que fos només un símbol, ¡beneit símbol, que ens fa ser millors! Però si rere la bonica imatge hi ha la mare de Jesús (com jo crec), millor, no?
Sigues el primer en comentar on "Valor dels mites"