• 

M´ho miro sovint, i em rebel·lo.  Com es pot viure en un pis on el sol gairebé no hi toca mai? Entenc el desfici de la gent per tenir una casa al camp, una casa “en el terreno” –com els sentia dir anys enrere, quan l’habitatge era molt pitjor que avui.   

Els pisos com un negoci. Esprémer  el solar per treure més diner. L’afany de lucre, connatural a la persona humana. Però es pot educar la gent i, sobretot, fer unes lleis que lliguin l’habitatge al benestar de les persones i al goig de viure. Posar unes normes severes en les que el sol, la claror, l’amplitud siguin requisits imprescindibles per  obtenir la declaració d’habitabilitat.

Miro des de casa els terrats veïns, el balcons, les petites terrasses: com els veïns intenten  convertir-lo en un racó amable on prendre el sol l’estona que s‘hi presenta, o on remullar-se en una petita piscina de plàstic… on fer créixer unes plantes en uns quants testos…

Quin confinament tan poc còmode i tan escàs; i no només en temps de pandèmia…

•