• 

• 

• 

Per al president prendre la decisió sobre si declarar la independència o no era una qüestió enverinada. El govern d’Espanya que s’havia sentit burlat perquè es va celebrar el referèndum sense haver-lo pogut impedir, tot i haver tirat mà de totes les armes de què disposa un estat, inclosa la violència que exercí la policia, amenaçà el govern català amb l’aplicació de l’article 150, que era com un cop d’estat: l’abolició del govern de la Generalitat i l’ocupació de facto del país.

La pressió que Puigdemont va rebre en els dos sentits però sobretot  perquè no l’aprovés va ser descomunal. D’arreu li  arribaven veus instant-lo que no ho fes.  Al llibre M’explico apareix el nom de moltes de les personalitats que se li van dirigir, de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, entre elles la nostra alcaldessa, la Núria Parlon, que li va dir: “Estic molt espantada i et demano que no facis la declaració d’independència, que se’ns està trinxant el país… i que estem tornant a l’Espanya del 36. (….) Sisplau, desaccelera”. També hi hagué qui s’oferí a fer d’intermediaris, com l’Urkullu. I als abats de Montserrat i Poblet se’ls demanà que intercedissin davant el Vaticà perquè el papa Francesc convencés Rajoy que acceptés dialogar.

Puigdemont explica que era partidari de fer eleccions i aplaçar la declaració d’independència, si li asseguraven que Rajoy no aplicaria el 155. Ningú l’hi pogué assegurar, però la gent va  continuar pressionant-lo perquè renunciés a la declaració. ¡Fins i tot des d’Europa, i públicament! ¡A canvi de res? Puigdemont que havia acceptat ser president per dur Catalunya a la República cregué que fer-se enrere sense assegurar-li el diàleg era com rendir-se i traïr el país.

De fet ¿algú es pot fiar del Govern espanyol?

•