Dissabte al capvespre va venir la Nona amb un company seu que treballa en una empresa de material de la construcció, per arreglar-me la persiana. Ja feia dies que la corda que la mou s’havia trencat, i que la persiana havia caigut i em tapava la finestra.  Això m’obligava a treballar de dia amb llum artificial i amb molta calor. I el que per mi és pitjor, sense veure  l’amplitud del paisatge, el cel blau…

I ara que estic llegint el llibre de Puigdemont i que dies enrere vaig acabar el tomatxo sobre  Mussolini i el naixement del feixisme, en veure que en alçar la persiana l’habitació se m’omplia de llum, vaig pensar en quant sovint ens tanquem en “veritats” apreses, que són inamovibles com la persiana caiguda, que ens tapa la llum.

No em canso de dir que cal sospesar les idees i ser conscients que “la” veritat no existeix sencera en un lloc. Som en un món complex, contingent i canviant. I ho dic no perquè ens haguem d’adherir al què el famós sociòleg Zygmunt Bauman qualifica de pensament dèbil, propi dels qui no accepten uns valors fonamentals. L’oposat al pensament feble seria la saviesa, caracreritzada per l’adhesió a unes veritats profundes que pertanyen a l’humanisme, i que són fruit de l’experiència vital.

Això vol dir estar sempre oberts i estar disposats sempre a aprendre.