Maria de Magdala

La Mariona ahir em demanava que escrigués alguna cosa sobre Maria Magdalena. Vaig obrir el Calendari del Pagès i vaig veure que tenia raó, ahir n’era la festa. Hi escriu: “Sta. Maria Magdalena, penitent”. Que lluny de com jo la veig, la Magdalena!. D’haver-me’n encarregat de fer la nota hauria pposat Maria Magdalena amiga íntima de Jesús. I ara, per complaure la Mariona, reprodueixo l’escrit que vag fer fa sis anys, a petició de l’amic Pere Adell, i que vaig piblicar en el llbre “Llum al corraló

Maria Magdalena reconeix Jesús ressuscitat. Giotto

Tenia raó el Pere Adell en l’elogi que em va fer del sermó del papa Gregori el Gran, de qui els sermons que he anat llegint durant l’any litúrgic sempre m’han agradat molt. El papa es fixava en la fidel tendresa de Maria Magdalena. Mort Jesús i enterrat, el diumenge Maria de Magdala s’alçà quan encara era fosc, i se n’anà al cementiri per vetllar el cadàver de Jesús. En arribar es trobà que la pedra havia estat correguda i que el sepulcre era buit. Llavors marxà precipitadament per comunicar-ho als apòstols. Pere i Joan van anar al cementiri, van veure que era veritat i se n’entornaren a casa. En canvi Maria “es va quedar plorant a la vora del sepulcre”.

Gregori el Gran valora l’actitud de la Magdalena: “Aquí cal considerar –escriu– com la força de l’amor havia encès l’enteniment d’aquesta dona, que no s’allunya del sepulcre del Senyor ni quan els deixebles se n’havien allunyat”. I en fa una explicació bellíssima: “Cercava aquell que no havia trobat, tot cercant-lo plorava i, encesa en el foc del seu amor, desitjava ardentment Crist, que creia que l’havien sostret de la tomba”. I afegeix una raó que és com l’eco del que el mateix Jesús havia dit, allò de que “qui busca, trobarà”. Diu el papa: “Primer cercà i no trobà, perseverà en la recerca, i per això va trobar”. “El desig ajornat –conclou– creixia, i aquesta creixença féu que trobés el que cercava”.

Jesús havia ressuscitat i ella no el reconegué. Pensà que l’home que se la mirava, palplantat, era el guardià del cementiri. Però quan Jesús l’anomenà pel seu nom, en exclamar “Maria!” (¿amb quina entonació tan familiar no ho faria?), se sentí tocada en el seu cor, la veu se li va clavar endins de l’ànima; la veu i la mirada. “Maria, que el cercava externament, el descobrí en el seu interior”.

Quina altesa assoleix l’amor, quan l’esperit li dóna ales!

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Maria de Magdala"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*