Vaig trobar molt interessant la llarga conversa amb els presoners Jordi Cuixart, Josep Rull i Raül Romeva. Una sensació de persones fortes i convençudes, d’estar disposades al que ja va dir durant el judici Jordi Cuixart: Ho tornarem a fer! I la constatació que malgrat que l’estat ha emprat tots els mitjans de què disposa per acabar amb el procés, l’independentisme ha crescut molt, mentre que Espanya ha empitjorat estrepitosament, està a punt de trencar-se i s’ha guanyat el descrèdit d’Europa.

Una autocrítica amb la que coincideixo plenament: als independentistes es ha faltat empatia, atraure els adversaris (¡que no enemics!) que són l’altra meitat de catalans, per a l’objectiu comú de crear una societat de valors republicans, per al bé de tothom, segons un model que decidirem entre tots a les urnes.

No m’agradà, en canvi, la insistència de Romeva en la taula del diàleg perquè, insistint-hi tant, semblava excloure el que per mi és fonamental: la mobilització de la gent. Espanya no acceptarà el diàleg fins que la situació l’acorrali. La insurgència, la rebel·lió, la desobediència civil pacífica és el que els obligarà a seure. Com ara que ve el rei a Catalunya i amb prou feines troba un tros de terreny per posar el peu.

El que he dit: una alenada d’aire fresc, de força, d‘optimisme!

• 

Cinc anys

M’ho recorda Ferran Saro: avui fa cinc anys de la mort del Lluís. El temps passa volant i ara mateix no hauria sabut si dir si feia menys o si ja fa molt, moltíssim! que va morir. Tot canvia tan de pressa que els referents es trastoquen. D’altra banda, quant més el temps l’allunya, més recordem el Lluìs, i amb més enyorança. Va tenir la virtut d’amarar la seva actuació amb una bona dosi d’humanisme, que el feia bo i entranyable.  Ens recorda els temps dels ideals purs, amb anècdotes com quan en una reunió on es debatíen greus problemas, s’encaparrà amb un matalàs llançat a la vorera. O que en sortir de la casa consistorial una vella li pari la mà i ell es tregui un bitllet de la butxaca i l’hi doni; com cada divendres. Les coses importants no l’allunyaven de les persones. Comunista,sí; però capellà.

•