Em va sorprendre que una noia tan moderna i en certa manera tan destralera com la Juana Dolores afirmés que al llegir que Žižek al seu assaig Pandèmia es proclamava “ateu cristià confés”, s’hi sentís molt identificada”. I en donava els motius: “ Gran part dels nostres millors valors socials i culturals són cristians, i els estem rebutjant en nom de no sé quina revolució. El que realment està passant és que els estem substituint per valors neoliberals. La nostra societat està abocada a la pobresa d’esperit, a la pobresa intel·lectual i artística, per tal d’aparentar que som molt progres”.

Crec que té raó. He constatat que moltes persones que anys enrere eren creients-practicants, avui, una majoria no solament s’han apartat de la religió sinó que han perdut la fe, encara que conserven un cert sentit de la vida que els ve de l’antiga creença; una certa transcendència, que s’identifica en l’acceptació dels valors cristians.

És l’ateisme “cristià” o potser més exactament l’agnosticisme “cristià” dels qui reconeixen que formen part de la cultura catòlica. I reconeixen l’excepcionalitat humana de Jesús però, en tot cas, en plena societat secular i amb una Església que no sap mostrar l’atractiva persona de Jesús de Natzaret, en retenen només la fama d’home bo i revolucionari, però els queda molt lluny. Jesús, tement que els seus seguidors només veiessin en ell els valors humans, els etzibà aquesta pregunta: “I vosaltres qui dieu que soc jo”?

Una pregunta que vull mirar de respondre en successives gloses del capvespre.

•