Vaig dir ahir que em cridà l’atenció el raonament que la Juana Dolores  fa sobre el canvi del seu nom. Diu: “Vaig sentir-me acomplexada per dir-me així durant molt de temps. Jo volia ser catalaneta (…). Així que em vaig catalanitzar el nom als 14 anys”. Amics meus també van catalanitzar el nom però per una raó més fonda i més militant. Era quan els socialistes per atraure el vot dels antics immigrants titllaven Convergència de papu. Per convence’ls insistien en tractar-los d’immigrants, als quals se`ls prohibiria parlar en castellà, si guanyava la dreta. Llavors, catalanitzar el nom era com clavar un cop de puny sobre la taula i dir: ¡Prou de considerar-nos immigrants, som catalans com el qui més!

El que m’agrada del raonament de la Juana Dolores és el que afegeix després: “M’he reconciliat amb els meus orígens (mantinc el nom en castellà) perquè crec que el meu nom constata una realitat”: la realitat de ser filla d’una dona vinguda de fora que es guanya la vida netejant pisos i despatxos; i no obstant escric en català com els millors.

És el que trobo a faltar de les persones vingudes de fora i que feliçment s’han adaptat a Catalunya, però que han oblidat els seus orígens o, si més no, no s’interessen ni donen a conèixer les riques cultures dels llocs d’on provenen.   I ni la Generalitat, ni els ajuntaments, ni les entitats culturals d’aquí aprofiten la presència de tants catalans i catalanes d’orígens tan diversos, per fomentar el coneixement de les riques cultures dels seus països d’origen.  Es parla que ciutats, com la nostra, tenen com un valor important la multiculturalitat quan, a part d’un escàs foment del folklore, no han fet res per donar a conèixer les diferents i riques cultures peninsulars, i ara de tot el món.

Quan visito llocs d’Espanya com Andalusia o la Manxa – d’on part de la meva família procedeix, no puc per menys que pensar-hi.

•