Al Pregó citat ahir hi ha un altre escrit que també em cridà l’aenció, titulat simplement Juana Dolores. És un comentari de l’entrevista que Claudia Rius fa en la revista digital Núvol, a la poeta distingida amb el Premi Amadeu Oller, que convoca la parròquia de Sant Medir, de la Bordeta (Barcelona). Unes respostes molt valentes, les de Juana Dolores Romero Casanova (1992), no sé si molt pensades o, de vegades, com estirabots, que fan pensar. En primer lloc la qüestió del nom: “Els meus amics em diuen tant Joana com Juana (…). La meva ideologia, fins i tot el meu complex de classe, queda transfigurada en el meu nom. Perquè jo em dic Juana Dolores Romero Casanova i vaig sentir-me acomplexada per dir-me així durant molt de temps. Jo volia ser catalaneta (…). Així que em vaig catalanitzar el nom als 14 anys. Amb el pas del temps m’he reconciliat amb els meus orígens (…) perquè crec que el meu nom constata una realitat, que és que la penya castellanoparlant pot escriure en català i fer-ho molt bé”.

El segon tema és el feminisme, difícil d’abordar. Diu: “Hi ha tot aquest boom de visibilitzar escriptores pel simple fet de ser dones que em sembla ridícul. El pitjor que ens pot passar a les dones, a les feministes, és la discriminació positiva. Jo vaig a un recital de ‘dones poetes’ i de cinc en salvo una. Jo ho puc fer igual de malament i igual de bé que un tio. (…). No em sento identificada amb aquesta nova onada de poesia feminista perquè és mentida. Perquè és màrqueting. Ser feminista és enviar a la merda tots aquells gestors culturals que ens volen “visibilitzar” per ser el subjecte discriminat de moda i no per la qualitat de la nostra obra.

El tercer tema que em crida l’atenció és el de la reigió: “M’interessa la incertesa, el misteri. (…) L’altre dia vaig llegir que Žižek, al seu assaig Pandèmia, es proclamava ‘ateu cristià confés’ i em vaig sentir molt identificada. Gran part dels nostres millors valors socials i culturals són cristians, i els estem rebutjant en nom de no sé quina revolució. El que realment està passant és que els estem substituint per valors neoliberals. La nostra societat està abocada a la pobresa d’esperit, a la pobresa intel·lectual i artística. Però és més important aparentar que som molt progres”.

I em fixo en les fotos. ¿Una declaració descarada de l’orgull de ser dona?

•